 |  |  |  |
|---|---|---|---|
 |  |  |  |
POP / ROCK / BLUES / SOUL / JAZZ / FUNK / TECHNO / WORL MUSIC
RECOMANACIONS I NOVETATS EDITORIALS
Tria de llibres
musicals per
aquest estiu!
EL COMENTARI
DE L'EXPERT
Ramon Moreno
Aquest any se celebren els 50 anys de la separació dels Beatles. Tot i que la pandèmia ha alterat els plans inicials de l’estrena de la nova versió de la pel·lícula Let It Be, remasteritzada i amb nou material inèdit a càrrec del director Peter Jackson, les noves al voltant dels Beatles són incessants, amb un nou disc que s’anuncia de Paul McCartney i la recent recopilació de nou material de John Lennon Gimme Some Truth.
Durant molts anys, parlar de Wings era fer-ho, gairebé sempre, en relació amb allò que no era: els Beatles. Com si la banda que Paul McCartney va posar en marxa a començaments dels setanta fos només una estació de trànsit, un apèndix menor entre la glòria irrepetible de Liverpool i la seva posterior consolidació com a clàssic vivent del pop. Wings: The Story of a Band on the Run, ve precisament a discutir aquesta lectura i a reclamar per als Wings un lloc central dins la biografia artística de McCartney.
El llibre, signat per Paul McCartney i editat per Ted Widmer, es presenta com una història oral de la banda. No és, per tant, una biografia convencional ni tampoc un assaig extern, sinó una reconstrucció feta des de dins, a partir de records, testimonis i materials d’arxiu. El llibre vol ser “el relat històric en primera persona de la mà del propi Paul McCartney de la seva triomfal reinvenció post Beatles a la dècada de 1970 i el posterior auge d’una de les bandes més icòniques de la dècada”, segons manifesten els seus editors. Així, el relat recorre tota la vida del grup, des de la seva formació el 1971 fins a la dissolució el 1981, i s’articula al voltant dels nou discos de Wings.
Això ja dona una pista important sobre l’objectiu del llibre: explicar Wings com una història completa, amb identitat pròpia, i no com una simple nota a peu de pàgina del relat beatle. McCartney hi torna sobre aquell moment delicat en què, després del final dels Beatles, havia de reinventar-se en públic i gairebé des de zero. La creació de Wings amb Linda McCartney, Denny Laine i una formació canviant al llarg dels anys (i que va incloure músics com Henry McCullough, Denny Seiwell, Joe English o Laurence Juber, entre d’altres) va ser, en aquest sentit, una aposta artística però també emocional: una fugida endavant, una reconstrucció i una manera de demostrar-se que encara hi havia camí més enllà del grup més famós del segle XX.
La mirada coral que ofereixen els protagonistes allunyen el relat de l’anècdota o el tòpic. Hi apareixen, és clar, episodis molt coneguts, com la formació errant dels primers anys, la gravació accidentada de Band on the Run, els canvis constants de músics, l’ascens comercial de mitjan dècada o l’episodi del Japó el 1980; però el marc general és més ambiciós: presentar Wings com una banda que va arribar a definir una època i que va ser clau en la reinvenció de McCartney als anys setanta.
El llibre s’emmarca en la campanya “Wings renaissance”, que inclou un documental i material sonor en forma de discos en diversos formats que han tornat a posar el focus en aquella dècada. El llibre, doncs, és una peça més dins una operació de relectura històrica que intenta corregir, a parer de McCartney, una vella injustícia crítica. Durant molt de temps, bona part del prestigi de McCartney post-Beatles ha quedat eclipsat per la narrativa més solemne associada a Lennon o per una certa tendència a menystenir el seu vessant melòdic i popular. Wings ve a dir, que darrere d’aquells discos hi havia molt més que lleugeresa: hi havia ofici, intuïció, ambició i capacitat de supervivència. És prou sabut que Paul McCartney cuida de manera especial no només el seu llegat, sinó el relat que de la seva trajectòria quedarà per a la història.
La recepció crítica, de fet, ha estat força positiva. The Guardian el va definir com un relat convincent de la revifalla post-Beatles de McCartney, i altres ressenyes han remarcat el valor del llibre a l’hora d’il·luminar el seu “segon acte” artístic. No costa entendre per què: més enllà de la fascinació inevitable que genera qualsevol nou material vinculat als Beatles, aquí hi ha una voluntat clara de fixar memòria i de donar forma definitiva a una etapa sovint simplificada.
En el relat prolièdirc hi participen no només memebres dels Wings i el mateix McCartney, de manera directe o a través d’arxiu i hemeroteca, ans també personatges de l’entorn com músics i membres dels equips de gira, productors, fotògrafs, o noms propis com Glyn Johns, Mick Jagger, Chrissie Hynde, Ringo Starr, o Sean Ono Lennon, que recorda que malgrat les puntuals disputes, John Lennon va tenir sempre en consideració la música de Paul McCartney, que escoltava sovint i amb atenció.
Wings: The Story of a Band on the Run pot ser alguna cosa més que un llibre per a beatlemans o fans completistes. És una invitació a tornar a escoltar Wings sense prejudicis, a revisar la dècada dels setanta de McCartney amb més atenció i a entendre que, després dels Beatles, no hi va haver només una carrera en solitari, sinó també una altra gran història de grup. I potser aquesta és la gran idea que travessa tot el volum: que Wings no van ser una ombra dels Beatles, sinó la prova que Paul McCartney encara tenia una nova història per escriure.
NOVETAT
Ramon Moreno
Wings. A Band On The Run.
La historia oral
Paul McCartney
Libros Cúpula
Barcelona, 2025
600 pàgines
42,95 €
Prince
La historia detrás de sus 684 canciones
Benoit Clerc
Blume
Barcelona, 2025
648 pàgines
65,00 €
La discografia oficial de Prince ja és prou extensa per resultar difícil d’abastar, però només explica una part de la història. Al llarg de gairebé quatre dècades, el músic de Minneapolis va acumular àlbums, senzills, cares B, versions alternatives, composicions per a altres artistes i centenars d’enregistraments que van quedar inèdits al seu arxiu. Aquesta activitat gairebé permanent a l’estudi és el punt de partida de Prince. La historia detrás de sus 684 canciones, el volum en què Benoît Clerc recorre la seva obra cançó a cançó i en ordre cronològic.
Publicat originàriament el 2022 dins la col·lecció francesa La Totale i editat en castellà per Blume, el llibre dedica 648 pàgines a 684 peces en què Prince participa com a intèrpret. No pretén reconstruir-ne la vida a través de les anècdotes més conegudes ni insistir en episodis com els conflictes amb Warner, els canvis de nom o la construcció del personatge públic. Tots aquests elements apareixen quan són necessaris, però Clerc situa el centre del relat a l’estudi de gravació: com es van fer les cançons, amb quins músics, quins instruments es van utilitzar i en quin moment de la trajectòria de Prince van prendre forma.
Clerc coneix bé aquesta mena de treball enciclopèdic. Compositor i músic professional, ha escrit volums semblants dedicats a Queen, David Bowie i Metallica, entre altres artistes. També ha compost música per a televisió, publicitat i cinema i és fundador del segell i productora Tivoli Songs. Aquesta formació musical es nota en la manera d’abordar el repertori de Prince: al costat de les circumstàncies de cada enregistrament, presta atenció als arranjaments, als instruments, a les tècniques de producció i al paper dels músics i tècnics que van intervenir en les sessions.
El recorregut permet seguir també l’evolució del mètode de treball de Prince. Als primers discos, podia escriure, cantar, produir i tocar pràcticament tots els instruments. Més endavant, el seu univers es va obrir a formacions estables i col·laboradors que van adquirir un pes creixent, des de The Revolution fins a The New Power Generation. El llibre permet observar aquests canvis des de dins de les gravacions i no únicament a partir de l’evolució dels discos.
Això es fa especialment evident quan Clerc entra en aspectes tècnics que van acabar definint una sonoritat pròpia. Elements com les caixes de ritmes i sintetitzadors o la manera de tractar les veus i les guitarres ajuden a explicar la construcció del que es coneixeria com a Minneapolis Sound. Al mateix temps, apareixen figures fonamentals en aquell procés, com l’enginyera Susan Rogers, que va treballar amb Prince durant una part decisiva dels anys vuitanta. La lectura funciona així com una guia per tornar als discos amb més informació sobre allò que passa dins de cada enregistrament.
Naturalment, el llibre dedica un espai ampli als treballs que han acabat ocupant una posició central en el cànon de Prince, de 1999 i Purple Rain a Parade o Sign o’ the Times. Aquest últim permet veure especialment bé fins a quin punt la seva música podia avançar simultàniament en direccions diferents. Publicat el 1987 com un doble àlbum, aplegava material procedent de diversos projectes anteriors i combinava funk, soul, rock, pop i psicodèlia sense necessitat d’unificar-los sota una única fórmula.
Però un dels interessos principals del llibre és precisament allò que queda fora dels discos més coneguts. Clerc dedica també espai a les cares B, als maxis, a peces recuperades posteriorment i als nombrosos projectes paral·lels relacionats amb Prince. És en aquestes zones menys transitades de la seva producció on el llibre realment interessant, ja que permet establir connexions entre sessions de gravació i músics i situar aquestes cançons en el context d’una obra complexa i prolixa.
L’ordre cronològic ajuda igualment a seguir una carrera marcada per l’acumulació de material. En el cas de Prince, una data de publicació no sempre explica quan va ser concebuda una cançó: enregistraments descartats podien reaparèixer anys després, projectes sencers quedaven arxivats i alguns temes canviaven de destinatari o de forma abans de veure la llum. Després de la seva mort, el 2016, l’obertura progressiva del cèlebre Vault encara ha fet més visible aquesta manera de treballar. El llibre arriba fins als primers llançaments pòstums i incorpora aquest material al relat general de la seva discografia.
Evidentment, Prince. La historia detrás de sus 684 canciones no pretén ser una biografia, però permet visualitzar una trajectòria musicalment rica amb el tractament del procés creatiu i de les gravacions. És útil com a obra de consulta i com una guia d’escolta. Davant d’una producció tan extensa com la de Prince, Benoît Clerc opta per una fórmula elemental però efectiva: començar per les cançons i reconstruir, a partir d’elles, la història musical d’un geni com Prince.
NOVETAT
Editorial
En la publicació, Castillón i Camps presenten les èpoques musicals, els tipus de música, els grups musicals, els festivals, les sales de concerts i fins i tot les botigues, les fires de discos, les discogràfiques i els estudis de gravació del territori gironí. Eloi Camps detalla que, a partir d’articles periodístics i llibres, alguns escrits per ells mateixos, en la publicació s’hi recull tot el que té a veure amb el rock i les músiques populars contemporànies des dels anys 60 fins a l’actualitat.
Rock a les comarques de Girona.
Monografia amb crònica periodística
exhaustiva. Els autors, periodistes culturals
i grans coneixedors dels esdeveniments
musicals, ofereixen una eina rigorosa i
profunda per comprendre com el rock i tots els estils que en deriven constitueixen un dels fenòmens culturals més importants del segle XX.
LA CRÍTICA
Francesc Galí Bohera
"Los chicos de provincias
somos así"
Miguel Mena
Editorial Frecuencia.
Zaragoza, 2025
Va haver-hi un temps, llunyà però no tant, en què els xavals de les províncies tenien coses per dir, volien fer soroll i, com no, somiaven a ser també estrelles del rock. Som a mitjans dels 80, la moguda madrilenya va posant a tothom al seu lloc i, en una capital d’una província, concretament a Osca, cinc nois que tot just es començaven a afaitar, amics del mateix barri i provinents, molts d’ells, de pobles més petits que la petita capital aragonesa, creen un grup amb el místic nom d’Ejercicios Espirituales. La seva formació musical era pràcticament nul·la, però les ganes hi eren totes.
Es reparteixen els instruments pràcticament a sorts. Son en Juanjo Javierre, líder del grup, veu, teclats i principal compositor; Ernesto Rodellar, al baix; Fernando Lozano, a la bateria; José Antonio Machuca, a la guitarra i Juan Ramón Oto, al saxo i la guitarra. El grup comença a fer-se un lloc a l’escena local i, el 1985, canvien el nom per Los Mestizos. Tot això ho explica Miguel Mena en el vibrant llibre "Los chicos de provincias somos así". L’autor, locutor de Radio Zaragoza i amb una llarga trajectòria literària, va col·laborar dotze anys amb Juanjo Javierre en un programa musical. D’aquelles trobades en va sortir la idea del llibre. Mena és autor de novel·les, relats i articles de premsa. En destaquen títols com Bendita calamidad, Alcohol de quemar, Moncayo i la trilogia sobre els anys 80: Días sin tregua, Todas las mirades del mundo i Foto movida.
L’estil del llibre és sorprenent. Cada capítol comença amb una introducció a manera d’assaig i continua amb una crònica oral, amb un diàleg sobre diferents temes amb cadascun dels membres de la banda. Des dels inicis del grup, precaris com pràcticament tots els de l’època, fins que, amb un cop de sort, connecten amb el grup Los Coyotes i Ramon Godés, guitarrista de la banda madrilenya, decideix produir-los un disc.
Amb el canvi de nom el grup, són pioners a barrejar el rock amb ritmes més llatins. Amb el segon disc, produït per DRO, La pócima del amor (1987), toquen al cel amb la punta dels dits. La cançó que porta el nom de l’àlbum és un petit èxit que sona a les principals emissores de ràdio. Comparteixen espai i temps amb els altres dos grups aragonesos del moment, Más Birras i Héroes dels Silencio El grup es dispara i comença a girar per tot Espanya.
Tot va molt ràpid, potser massa. Com diu el bateria del grup en el llibre: “Todo iba muy deprisa porque veíamos a muchos grupos haciendo cosas distintas y con el adelanto de la tecnología todo se aceleró más. Escuchábamos muchas cosas y era muy interesante porque lo disfrutábamos y nos abría la mente a nivel musical, pero a la hora de hacer nuestra música creo que nos faltaba asimilarlo un poco mejor”.
El llibre explica molt bé aquest punt que viuen molts grups, de passar de promesa d’estrella a lluna en quart minvant. La cosa es va desinflant malgrat tota l’energia del grup. El tercer disc, Amor es la palabra, és una fugida endavant. Ja tan sols queden tres membres originals i sembla que DRO ja no aposta per ells. No arriben les vendes esperades i hi ha més canvis a la formació. El darrer treball que treuen és Qué pasa en la calle (1991), on experimenten amb samplers i caixes de ritme. El grup després d’això entre en mode hibernació.
De tota manera, una experiència així deixa ferides i cicatrius, però també aprenentatges. El líder de grup, Juanjo Javierre, va impulsar des d’Osca, l’any 2000, el festival Periferias, que, com deien les cròniques de l’època, era “un festival multidisciplinar en las que nuevas tecnologías aplicades al cine, teatro, danza, artes plásticas, fotografía y performances orbitan alrededor de la música”.
Javierre també ha tingut, i té, una interesantíssima carrera com a autor de bandes sonores. Des d’ Osca, ha pogut posar música a infinitat de pel·lícules i sèries com Perdiendo el Norte, Villaviciosa de al lado o la mexicana No manches Frida. Mestizos es retroba periòdicament en trobades familiars on tornen a sonar les seves cançons, que un dia havien de conquerir el mon.
Presentem un tria de llibres musicals per a aquest estiu!
Les editorials catalanes han publicat darrerament llibres excel·lents de temàtica musical. El periodista Nando Cruz ha escrit dues cròniques imprescindibles sobre el fenomen dels festivals musicals, que tant proliferen a la nostra geografia. El també periodista Antoni Batista narra una crònica de la Cançó que posa en relleu la importància social i musical d’aquell moviment. De la mateixa manera, Francesc Galí analitza els orígens del rock empordanès que va donar pas a grups importants com Sangtraït. Finalment, Àlex Gómez-Font s’endinsa en la trajectòria de Màquina!, grup de culte que va obrir el camí del rock underground.
La nostra Cançó
Antoni Batista
Pòrtic Edicions
Barcelona, 2024
240 pàgines
18,90 €
Antoni Batista és un dels grans noms del periodisme català. A banda dels seus treballs a mitjans com Avui o La Vanguardia, ha publicat llibres de referència sobre el conflicte polític basc i sobre la resistència antifranquista i la societat i polítiques catalanes, entre d’altres. Durant un temps va ser també crític musical i va viure els anys de la Cançó en primera línia. A La nostra cançó, Batista reivindica la Nova Cançó Catalana com “una de els millors manifestacions artístiques de la història universal de la música popular”, al costat del rock i la cançó francesa i brasilera. De manera periodísticament divulgativa i amb algunes dosis de l’experiència personal que va viure, Antoni Batista analitza la importància de cantautors com Lluís Llach, Raimon o Joan Manuel Serrat, la mediterraneïtat de Maria del Mar Bonet, les tonalitats estilístiques de Guillermina Motta i Núria Feliu, l’undeground galàctic de Pau Riba i Sisa o la rumba de Gato Pérez fins arribar a la nova formada de cantautors que representen Marina Rossell o Joan Isaac. L’impacte de la Cançó va ser certament important tant a casa nostra, com en escenaris de tot el món.
Macrofestivales. El agujero negro de la música
Nado Cruz
Ediciones Península
Barcelona, 2023.
352 pàgines
19,90 €
Macrofestivales. Lluny de l’esperit contracultural i bucòlic que van ser els festivals de música als anys 60 i 70, avui els macrofestivals funcionen com una gran estructura empresarial, en els que sembla que allò menys important sigui el que passa a l’escenari i allò principal el benefici econòmic màxim que puguin generar. Els grans festival mouen milers de milions d’euros (una bona part és diner públic), “atreuen turisme, exigeixen subvencions, blanquegen marques, exploten a artistes i treballadors i atraquen el públic”. I malgrat tot, com afirma l’autor, totes les ciutats, grans i petites, volen un festival a la seva agenda. Nando Cruz analitza també l’impacte dels festival en el medi ambient i, de rebot, en l’escena musica local que programa durant tot l’any i que no té les mateixes normes de funcionament ni ajudes i suport públic que els grans esdeveniments musicals de masses. Cruz ha escrit un llibre absolutament imprescindible per a entendres què són, avui dia, els grans festival de música, on allò menys important sembla ser, precisament, la música.
Empordà elèctric
Francesc Galí
Edicions Cal·lígraf
Figueres 2023
218 pàgines
20,00 €
Empordà elèctric. Justa bans de l’esclat de l’anomenat rock català, que va tenir el seu epicentre en el concert del Palau Sant Jordi l’any 1991 amb Sopa de Cabra, Els Pets, Sau i Sangraït, l’Empordà va viure un anys d’agitació juvenil i musical. El grup que faria més fortuna seria Sangtraït, però també hi hauria grups destacats com Rockson, on hi tocaria el després membre de Sopa de Cabra Francesc Cuco Lisisic, i que tindrien un gran impacte a nivell de l’estat espanyol. Al pròleg del llibre, el periodista oriol Malló assenyala la immersió del llibre en “aquell mapa únic de locals d’assaig, bars i billars, estudis de gravació i colles d’amics que s’iniciaven en els rituals del sexe, les drogues i el rock’n’roll”. A la manera d’una road movie musical, Francesc Galí, que també fa formar part d’un dels grups d’aquella moguda empordanesa, Los Carbónicos, ressegueix com la música rock entrava pels pobles de frontera com Portbou o La Jonquera, o com es van organitzar els primers concerts de rock importants a Llançà o Portbou, en uns temps en què l’expressivitat juvenil es feia a través de la música.
"Abbey Road & Let It Be,
canción a canción.
El último año Beatle"
Tomás Crespo.
California Editorial.
Pineda de Mar, 2020
200 pàgines. 18,00 €
Aquest any se celebren els 50 anys de la separació dels Beatles. Tot i que la pandèmia ha alterat els plans inicials de l’estrena de la nova versió de la pel·lícula Let It Be, remasteritzada i amb nou material inèdit a càrrec del director Peter Jackson, les noves al voltant dels Beatles són incessants, amb un nou disc que s’anuncia de Paul McCartney i la recent recopilació de nou material de John Lennon Gimme Some Truth.
Un cop els Beatles van abandonar les gires i van centrar el seu treball en les gravacions a l’estudi, van desaparèixer del focus de l’atenció mediàtica i van publicar obres tan sublims i importants per a la història de la músics rock com Sgt. Pepper’s. El darrer concert que el grup oferiria en directe seria el 30 de gener de 1969, al terrat de la seva discogràfica a Savile Row, una actuació improvisada que va sorprendre tothom i es va enregistrat per a la pel·lícula Let It Be.
Let It Be seria també el darrer disc que es publicaria dels Beatles tot i que va ser enregistrat abans que el disc Abbey Road (que es publicaria el 1969), un disc que també és una de les peces fonamentals de l’era rock.
Anàlisi i context
El periodista Tomás Crespo analitza al seu darrer llibre aquest dos darrers treballs discogràfics dels Beatles i els situa en el context del que seria el darrer any de vida dels Beatles com a grup; Crespo ja ha dedicat d’altres estudis a les obres dels Beatles, com el conegut com el Disc Blanc o el mateix Sgt. Pepper’s.
Ens situa Crespo en l’any 1969 en què es va estrenar la pel·lícula Easy Rider i a l’estiu se celebrava el festival de Woodstock. El projecte de Let It Be preveia retornar el grup als vells temps del rock and roll primigeni i recupera l’essència dels primers anys, no tan llunyans. Les sessions de d’assajos i gravació durant el mes de gener de 1969 van patir les males relacions d’aquells moments entre els membres del grup, que ja encarava les seves passes finals. El disc s’havia d’anomenar en un primer moment Get Back, però el resultat final es faria esperar encara un any.
Mentre el grup entraria als estudis d’EMI a Abbey Road sota la direcció de George Martin per a produir un dels discos fonamentals en la trajectòria del grup, un disc que no portava ni el títol ni el nom del grup a la portada, en la qual es veien només els quatre Beatles travessant el pas de zebra que hi havia (encara hi és) al davant dels estudis.
Amb habilitat narrativa i bona base documental Tomás Crespo ens introdueix en aquelles sessions de treball i analitza els dos discos tema a tema, tant pel que fa a les tècniques d’enregistrament com a l’anàlisi de les lletres de cada cançó, del tortuós procés de Let It Be a la màgia recuperada del grup a Abbey Road. En aquest sentit, el conjunt ens permet fer-nos una idea del moment de grup en aquell darrer tram de la seva carrera. El resultat: Come Together, “Something”, “Here Comes The Sun”, “Golden Slumbers”, “Let It Be”, “Across The Universe”, “The Long And Winding Road”... Tota l’essència dels Beatles en dos discos fonamentals.
Bruce
Springsteen
Barcelona 1981
Francesc
Fàbregas
Editorial Milenio
Lleida, 2024
132 pàgines
20,00 €
El món del rock ha donat grandíssims fotògrafs que han testimoniat la trajectòria de les estrelles tant damunt de l’escenari com en la seva faceta més privada. El rock és música, però també té un imprescindible component visual. Capta moments essencials i els col·loca en l’àlbum fotogràfic de la nostra història personal i col·lectiva.
A Catalunya també tenim grans noms de la fotografia musical. No només fotògrafs que han col·laborat amb el món de la música sinó fotoperiodistes que han documentat de manera prioritària o exclusiva l’escena musical. Xavier Mercadé o Juan Miguel Morales en són alguns noms. Però en destaca el de Francesc Fàbregas, patriarca de la generació de fotògrafs de rock catalans.
La trajectòria musical de Francesc Fàbregas s’inicia als anys 70 en revistes i mitjans diversos, de El Correo Catalán a El País, passant per editorials com Planeta i companyies discogràfiques com Edigsa, Ariola, EMI, CBS... En aquells anys d’ebullició musical a casa nostra i en un moment en què les grans estrelles començaven a trepitjat de manera més o menys habitual terra catalana, Fàbregas va publicar les seves imatges a revistes musicals i culturals com Vibraciones, Viejo Topo, Rock Espezial o Rock de Lux.
El 21 d'abril del 1981 Bruce Springsteen va actuar per primera vegada a Barcelona, al Palau d'Esports de Montjuïc, davant de set mil persones. Francesc Fàbregas va ser el fotògraf oficial d’un concert que ha acabant esdevenint icònic en la trajectòria del mateix Boss i els seus seguidors. "Va ser el concert més gran al qual jo no hagi assistit mai", diria Dave Marsh, principal biògraf de Bruce Springsteen. El mateix cantant ha reconegut més d'una vegada com va ser d'important per a ell aquella nit. "Les cares que vam veure al concert van ser de les més apassionades que no s'hagin vist mai a tot el planeta", escrivia Bruce Springsteen a la seva autobiografia Born to Run. "Malgrat que només tocàvem per a diversos milers, el sidral que van muntar va sacsejar el grup i la cosa va ser inoblidable", diria el Boss.
Francesc Fàbregas recupera algunes de les imatges d’aquell concert al llibre Bruce Springsteen. Barcelona 1981, algunes de ja conegudes i publicades i algunes altres d’inèdites, tant en blanc i negre com en color.
Fàbregas recorda al llibre que "Vaig tenir el privilegi de ser el fotògraf oficial d'aquell concert. He de dir que aquella nit em tremolaven les cames. Imagino que la responsabilitat de fer aquest encàrrec de la millor manera possible em generava una certa pressió", explica Fàbregas. Bruce va presentar el doble àlbum The River com a base de l'actuació i també va tocar alguns dels temes clàssics. Va ser brutal poder presenciar, durant més de tres hores, la total complicitat entre públic i artista".
El llibre permet recuperar l’ambient d’aquell històric concert, sobretot amb la força de les imatges en blanc i negre, i amb un apèndix amb imatges dels posteriors concerts que el Boss ha fet a Barcelona, una ciutat que s’ha convertit en imprescindible a totes les seves gires.
Diversos periodistes musicals, com Jordi Bianciotto, Jordi Sierra i Fabra o Jofre Llompart, o músics com Ricky Gil, recorden la dimensió mítica d’aquell concert i les seves pròpies experiències d’un concert que Bianciotto defineix com “experiència d’alt voltatge emocional i un acte de celebració de la vida”.
Les fotografies de Francesc Fàbregas es converteixen en un àlbum fotogràfic que captura no només un moment clau en la història de Bruce Springsteen i la ciutat de Barcelona, sinó que mostra l’essència més fonamental del rock.
Màquina! Quintaesencia Underground
Àlex Gómez-Font
Editorial MIlenio. Lleida 2023
160 pàgines
20,00€
Màquina! Quintaesencia undeground. El grup d’Enric Herrera i Jordi Batiste va ser un dels grans referents de la música undeground catalana. Va ser un projecte ambiciós que enllaçava amb els grans grups anglosaxons. Bona música i molts bons intèrprets pera obrir fronteres en aquella Barcelona de finals dels franquisme. Eren temps d’ebullició, de música en directe, de sons innovadors, de llargues improvisacions, i de projectes empresarials com el segell Als 4 Vents. Més enllà de la comercialitat, Màquina! va parir discos imprescindibles com Why?, amb una evocadora portada i un so fresc i brillant. El servei militar va escapar el grup, que va derivar en successives formacions i orientacions musicals amb noms com els de Josep Maria París, Carles Benavent, Salvador Font o Peter Rohr. Brillant el treball d’Àlex Gómez-Font en aquest llibre, tant pel que fa a la recerca com a la contextualització.