 |  |  |  |
|---|---|---|---|
 |  |
POP / ROCK / BLUES / SOUL / JAZZ / FUNK / TECHNO / WORL MUSIC
RECOMANACIONS
Presentem un tria de llibres
musicals per a aquest Sant Jordi
LA CRÍTICA
Va haver-hi un temps, llunyà però no tant, en què els xavals de les províncies tenien coses per dir, volien fer soroll i, com no, somiaven a ser també estrelles del rock. Som a mitjans dels 80, la moguda madrilenya va posant a tothom al seu lloc i, en una capital d’una província, concretament a Osca, cinc nois que tot just es començaven a afaitar, amics del mateix barri i provinents, molts d’ells, de pobles més petits que la petita capital aragonesa, creen un grup amb el místic nom d’Ejercicios Espirituales. La seva formació musical era pràcticament nul·la, però les ganes hi eren totes.
EL COMENTARI
DE L'EXPERT
Aquest any se celebren els 50 anys de la separació dels Beatles. Tot i que la pandèmia ha alterat els plans inicials de l’estrena de la nova versió de la pel·lícula Let It Be, remasteritzada i amb nou material inèdit a càrrec del director Peter Jackson, les noves al voltant dels Beatles són incessants, amb un nou disc que s’anuncia de Paul McCartney i la recent recopilació de nou material de John Lennon Gimme Some Truth.
Un cop els Beatles van abandonar les gires i van centrar el seu treball en les gravacions a l’estudi, van desaparèixer del focus de l’atenció mediàtica i van publicar obres tan sublims i importants per a la història de la músics rock com Sgt. Pepper’s. El darrer concert que el grup oferiria en directe seria el 30 de gener de 1969, al terrat de la seva discogràfica a Savile Row, una actuació improvisada que va sorprendre tothom i es va enregistrat per a la pel·lícula Let It Be.
Let It Be seria també el darrer disc que es publicaria dels Beatles tot i que va ser enregistrat abans que el disc Abbey Road (que es publicaria el 1969), un disc que també és una de les peces fonamentals de l’era rock.
Anàlisi i context
El periodista Tomás Crespo analitza al seu darrer llibre aquest dos darrers treballs discogràfics dels Beatles i els situa en el context del que seria el darrer any de vida dels Beatles com a grup; Crespo ja ha dedicat d’altres estudis a les obres dels Beatles, com el conegut com el Disc Blanc o el mateix Sgt. Pepper’s.
Ens situa Crespo en l’any 1969 en què es va estrenar la pel·lícula Easy Rider i a l’estiu se celebrava el festival de Woodstock. El projecte de Let It Be preveia retornar el grup als vells temps del rock and roll primigeni i recupera l’essència dels primers anys, no tan llunyans. Les sessions de d’assajos i gravació durant el mes de gener de 1969 van patir les males relacions d’aquells moments entre els membres del grup, que ja encarava les seves passes finals. El disc s’havia d’anomenar en un primer moment Get Back, però el resultat final es faria esperar encara un any.
Mentre el grup entraria als estudis d’EMI a Abbey Road sota la direcció de George Martin per a produir un dels discos fonamentals en la trajectòria del grup, un disc que no portava ni el títol ni el nom del grup a la portada, en la qual es veien només els quatre Beatles travessant el pas de zebra que hi havia (encara hi és) al davant dels estudis.
Amb habilitat narrativa i bona base documental Tomás Crespo ens introdueix en aquelles sessions de treball i analitza els dos discos tema a tema, tant pel que fa a les tècniques d’enregistrament com a l’anàlisi de les lletres de cada cançó, del tortuós procés de Let It Be a la màgia recuperada del grup a Abbey Road. En aquest sentit, el conjunt ens permet fer-nos una idea del moment de grup en aquell darrer tram de la seva carrera. El resultat: Come Together, “Something”, “Here Comes The Sun”, “Golden Slumbers”, “Let It Be”, “Across The Universe”, “The Long And Winding Road”... Tota l’essència dels Beatles en dos discos fonamentals.
Es reparteixen els instruments pràcticament a sorts. Son en Juanjo Javierre, líder del grup, veu, teclats i principal compositor; Ernesto Rodellar, al baix; Fernando Lozano, a la bateria; José Antonio Machuca, a la guitarra i Juan Ramón Oto, al saxo i la guitarra. El grup comença a fer-se un lloc a l’escena local i, el 1985, canvien el nom per Los Mestizos. Tot això ho explica Miguel Mena en el vibrant llibre "Los chicos de provincias somos así". L’autor, locutor de Radio Zaragoza i amb una llarga trajectòria literària, va col·laborar dotze anys amb Juanjo Javierre en un programa musical. D’aquelles trobades en va sortir la idea del llibre. Mena és autor de novel·les, relats i articles de premsa. En destaquen títols com Bendita calamidad, Alcohol de quemar, Moncayo i la trilogia sobre els anys 80: Días sin tregua, Todas las mirades del mundo i Foto movida.
L’estil del llibre és sorprenent. Cada capítol comença amb una introducció a manera d’assaig i continua amb una crònica oral, amb un diàleg sobre diferents temes amb cadascun dels membres de la banda. Des dels inicis del grup, precaris com pràcticament tots els de l’època, fins que, amb un cop de sort, connecten amb el grup Los Coyotes i Ramon Godés, guitarrista de la banda madrilenya, decideix produir-los un disc.
Amb el canvi de nom el grup, són pioners a barrejar el rock amb ritmes més llatins. Amb el segon disc, produït per DRO, La pócima del amor (1987), toquen al cel amb la punta dels dits. La cançó que porta el nom de l’àlbum és un petit èxit que sona a les principals emissores de ràdio. Comparteixen espai i temps amb els altres dos grups aragonesos del moment, Más Birras i Héroes dels Silencio El grup es dispara i comença a girar per tot Espanya.
Tot va molt ràpid, potser massa. Com diu el bateria del grup en el llibre: “Todo iba muy deprisa porque veíamos a muchos grupos haciendo cosas distintas y con el adelanto de la tecnología todo se aceleró más. Escuchábamos muchas cosas y era muy interesante porque lo disfrutábamos y nos abría la mente a nivel musical, pero a la hora de hacer nuestra música creo que nos faltaba asimilarlo un poco mejor”.
El llibre explica molt bé aquest punt que viuen molts grups, de passar de promesa d’estrella a lluna en quart minvant. La cosa es va desinflant malgrat tota l’energia del grup. El tercer disc, Amor es la palabra, és una fugida endavant. Ja tan sols queden tres membres originals i sembla que DRO ja no aposta per ells. No arriben les vendes esperades i hi ha més canvis a la formació. El darrer treball que treuen és Qué pasa en la calle (1991), on experimenten amb samplers i caixes de ritme. El grup després d’això entre en mode hibernació.
De tota manera, una experiència així deixa ferides i cicatrius, però també aprenentatges. El líder de grup, Juanjo Javierre, va impulsar des d’Osca, l’any 2000, el festival Periferias, que, com deien les cròniques de l’època, era “un festival multidisciplinar en las que nuevas tecnologías aplicades al cine, teatro, danza, artes plásticas, fotografía y performances orbitan alrededor de la música”.
Javierre també ha tingut, i té, una interesantíssima carrera com a autor de bandes sonores. Des d’ Osca, ha pogut posar música a infinitat de pel·lícules i sèries com Perdiendo el Norte, Villaviciosa de al lado o la mexicana No manches Frida. Mestizos es retroba periòdicament en trobades familiars on tornen a sonar les seves cançons, que un dia havien de conquerir el mon.
Francesc Galí Bohera
Ramon Moreno
"Los chicos de provincias
somos así"
Miguel Mena
Editorial Frecuencia.
Zaragoza, 2025
"Abbey Road & Let It Be,
canción a canción.
El último año Beatle"
Tomás Crespo.
California Editorial.
Pineda de Mar, 2020
200 pàgines. 18,00 €
Bruce
Springsteen
Barcelona 1981
Francesc
Fàbregas
Editorial Milenio
Lleida, 2024
132 pàgines
20,00 €
El món del rock ha donat grandíssims fotògrafs que han testimoniat la trajectòria de les estrelles tant damunt de l’escenari com en la seva faceta més privada. El rock és música, però també té un imprescindible component visual. Capta moments essencials i els col·loca en l’àlbum fotogràfic de la nostra història personal i col·lectiva.
A Catalunya també tenim grans noms de la fotografia musical. No només fotògrafs que han col·laborat amb el món de la música sinó fotoperiodistes que han documentat de manera prioritària o exclusiva l’escena musical. Xavier Mercadé o Juan Miguel Morales en són alguns noms. Però en destaca el de Francesc Fàbregas, patriarca de la generació de fotògrafs de rock catalans.
La trajectòria musical de Francesc Fàbregas s’inicia als anys 70 en revistes i mitjans diversos, de El Correo Catalán a El País, passant per editorials com Planeta i companyies discogràfiques com Edigsa, Ariola, EMI, CBS... En aquells anys d’ebullició musical a casa nostra i en un moment en què les grans estrelles començaven a trepitjat de manera més o menys habitual terra catalana, Fàbregas va publicar les seves imatges a revistes musicals i culturals com Vibraciones, Viejo Topo, Rock Espezial o Rock de Lux.
El 21 d'abril del 1981 Bruce Springsteen va actuar per primera vegada a Barcelona, al Palau d'Esports de Montjuïc, davant de set mil persones. Francesc Fàbregas va ser el fotògraf oficial d’un concert que ha acabant esdevenint icònic en la trajectòria del mateix Boss i els seus seguidors. "Va ser el concert més gran al qual jo no hagi assistit mai", diria Dave Marsh, principal biògraf de Bruce Springsteen. El mateix cantant ha reconegut més d'una vegada com va ser d'important per a ell aquella nit. "Les cares que vam veure al concert van ser de les més apassionades que no s'hagin vist mai a tot el planeta", escrivia Bruce Springsteen a la seva autobiografia Born to Run. "Malgrat que només tocàvem per a diversos milers, el sidral que van muntar va sacsejar el grup i la cosa va ser inoblidable", diria el Boss.
Francesc Fàbregas recupera algunes de les imatges d’aquell concert al llibre Bruce Springsteen. Barcelona 1981, algunes de ja conegudes i publicades i algunes altres d’inèdites, tant en blanc i negre com en color.
Fàbregas recorda al llibre que "Vaig tenir el privilegi de ser el fotògraf oficial d'aquell concert. He de dir que aquella nit em tremolaven les cames. Imagino que la responsabilitat de fer aquest encàrrec de la millor manera possible em generava una certa pressió", explica Fàbregas. Bruce va presentar el doble àlbum The River com a base de l'actuació i també va tocar alguns dels temes clàssics. Va ser brutal poder presenciar, durant més de tres hores, la total complicitat entre públic i artista".
El llibre permet recuperar l’ambient d’aquell històric concert, sobretot amb la força de les imatges en blanc i negre, i amb un apèndix amb imatges dels posteriors concerts que el Boss ha fet a Barcelona, una ciutat que s’ha convertit en imprescindible a totes les seves gires.
Diversos periodistes musicals, com Jordi Bianciotto, Jordi Sierra i Fabra o Jofre Llompart, o músics com Ricky Gil, recorden la dimensió mítica d’aquell concert i les seves pròpies experiències d’un concert que Bianciotto defineix com “experiència d’alt voltatge emocional i un acte de celebració de la vida”.
Les fotografies de Francesc Fàbregas es converteixen en un àlbum fotogràfic que captura no només un moment clau en la història de Bruce Springsteen i la ciutat de Barcelona, sinó que mostra l’essència més fonamental del rock.
Empordà elèctric
Francesc Galí
Edicions Cal·lígraf
Figueres 2023
218 pàgines
20,00 €
Empordà elèctric. Justa bans de l’esclat de l’anomenat rock català, que va tenir el seu epicentre en el concert del Palau Sant Jordi l’any 1991 amb Sopa de Cabra, Els Pets, Sau i Sangraït, l’Empordà va viure un anys d’agitació juvenil i musical. El grup que faria més fortuna seria Sangtraït, però també hi hauria grups destacats com Rockson, on hi tocaria el després membre de Sopa de Cabra Francesc Cuco Lisisic, i que tindrien un gran impacte a nivell de l’estat espanyol. Al pròleg del llibre, el periodista oriol Malló assenyala la immersió del llibre en “aquell mapa únic de locals d’assaig, bars i billars, estudis de gravació i colles d’amics que s’iniciaven en els rituals del sexe, les drogues i el rock’n’roll”. A la manera d’una road movie musical, Francesc Galí, que també fa formar part d’un dels grups d’aquella moguda empordanesa, Los Carbónicos, ressegueix com la música rock entrava pels pobles de frontera com Portbou o La Jonquera, o com es van organitzar els primers concerts de rock importants a Llançà o Portbou, en uns temps en què l’expressivitat juvenil es feia a través de la música.
Macrofestivales. El agujero negro de la música
Nado Cruz
Ediciones Península
Barcelona, 2023.
352 pàgines
19,90 €
Macrofestivales. Lluny de l’esperit contracultural i bucòlic que van ser els festivals de música als anys 60 i 70, avui els macrofestivals funcionen com una gran estructura empresarial, en els que sembla que allò menys important sigui el que passa a l’escenari i allò principal el benefici econòmic màxim que puguin generar. Els grans festival mouen milers de milions d’euros (una bona part és diner públic), “atreuen turisme, exigeixen subvencions, blanquegen marques, exploten a artistes i treballadors i atraquen el públic”. I malgrat tot, com afirma l’autor, totes les ciutats, grans i petites, volen un festival a la seva agenda. Nando Cruz analitza també l’impacte dels festival en el medi ambient i, de rebot, en l’escena musica local que programa durant tot l’any i que no té les mateixes normes de funcionament ni ajudes i suport públic que els grans esdeveniments musicals de masses. Cruz ha escrit un llibre absolutament imprescindible per a entendres què són, avui dia, els grans festival de música, on allò menys important sembla ser, precisament, la música.
La nostra Cançó
Antoni Batista
Pòrtic Edicions
Barcelona, 2024
240 pàgines
18,90 €
Antoni Batista és un dels grans noms del periodisme català. A banda dels seus treballs a mitjans com Avui o La Vanguardia, ha publicat llibres de referència sobre el conflicte polític basc i sobre la resistència antifranquista i la societat i polítiques catalanes, entre d’altres. Durant un temps va ser també crític musical i va viure els anys de la Cançó en primera línia. A La nostra cançó, Batista reivindica la Nova Cançó Catalana com “una de els millors manifestacions artístiques de la història universal de la música popular”, al costat del rock i la cançó francesa i brasilera. De manera periodísticament divulgativa i amb algunes dosis de l’experiència personal que va viure, Antoni Batista analitza la importància de cantautors com Lluís Llach, Raimon o Joan Manuel Serrat, la mediterraneïtat de Maria del Mar Bonet, les tonalitats estilístiques de Guillermina Motta i Núria Feliu, l’undeground galàctic de Pau Riba i Sisa o la rumba de Gato Pérez fins arribar a la nova formada de cantautors que representen Marina Rossell o Joan Isaac. L’impacte de la Cançó va ser certament important tant a casa nostra, com en escenaris de tot el món.
Presentem un tria de llibres musicals per a aquest Sant Jordi
Les editorials catalanes han publicat darrerament llibres excel·lents de temàtica musical. El periodista Nando Cruz ha escrit dues cròniques imprescindibles sobre el fenomen dels festivals musicals, que tant proliferen a la nostra geografia. El també periodista Antoni Batista narra una crònica de la Cançó que posa en relleu la importància social i musical d’aquell moviment. De la mateixa manera, Francesc Galí analitza els orígens del rock empordanès que va donar pas a grups importants com Sangtraït. Finalment, Àlex Gómez-Font s’endinsa en la trajectòria de Màquina!, grup de culte que va obrir el camí del rock underground.
Màquina! Quintaesencia Underground
Àlex Gómez-Font
Editorial MIlenio. Lleida 2023
160 pàgines
20,00€
Màquina! Quintaesencia undeground. El grup d’Enric Herrera i Jordi Batiste va ser un dels grans referents de la música undeground catalana. Va ser un projecte ambiciós que enllaçava amb els grans grups anglosaxons. Bona música i molts bons intèrprets pera obrir fronteres en aquella Barcelona de finals dels franquisme. Eren temps d’ebullició, de música en directe, de sons innovadors, de llargues improvisacions, i de projectes empresarials com el segell Als 4 Vents. Més enllà de la comercialitat, Màquina! va parir discos imprescindibles com Why?, amb una evocadora portada i un so fresc i brillant. El servei militar va escapar el grup, que va derivar en successives formacions i orientacions musicals amb noms com els de Josep Maria París, Carles Benavent, Salvador Font o Peter Rohr. Brillant el treball d’Àlex Gómez-Font en aquest llibre, tant pel que fa a la recerca com a la contextualització.