​El periodista Tomás Crespo (Annecy, França, 1978) té un bon grapat de llibres a les seves esquenes sobre cinema, còmic i, sobretot, música. S’ha endinsat en alguns dels episodis clau de la trajectòria de grups com els Beatles, els Rolling Stones o Nirvana.

Rock Around The Clock és el darrer llibre de Crespo, en el qual ofereix un recorregut per l’evolució del rock dels seus inicis fins al segle XXI. El llibre s’inicia amb la gravació de "Rock Around the Clock" per Bill Haley & His Comets el 12 d'abril de 1954, considerada per molts com la cançó que va iniciar el rock 'n' roll. A partir d'aquí, Crespo analitza les diferents etapes del gènere, des de la revolució pop dels anys 60 amb The Beatles, passant pel glam rock i el rock simfònic dels 70, el heavy metal dels 80 i el rock alternatiu dels 90. L'autor posa el focus en els artistes que han marcat un abans i un després en la història de la música, com Elvis Presley, Michael Jackson o Nirvana. A més, reflexiona sobre l'estat actual del rock i la manca de noves figures que puguin igualar l'impacte de les llegendes passades, per la qual cosa el llibre se centra en els esdeveniments fins al 2010.

​

​Per què vas decidir escriure una història del rock? Tu has escrit molts llibres musicals, alguns de molt concrets i detallistes (sobre els Beatles, per exemple) i aquest és un llibre molt més genèric.

Doncs la història és curiosa. En realitat, aquest és el primer llibre que vaig començar a escriure, ja farà uns vint anys, quan era ben jove. Sempre m’ha agradat la història, d’adolescent em va agafar molt fort per la música, especialment la música rock, i des que un professor de la universitat em va dir que escrivia bé, vaig començar a escriure regularment. Llavors vaig pensar que una manera d’ajuntar aquestes tres grans passions era escriure un llibre sobre la història del rock, un tema que evidentment m’apassiona. El que passa és que he escrit aquest llibre al llarg de molt de temps i a estones perdudes, era un projecte amb el que no tenia gaire pressa i que pensava que ja acabaria algun dia. Entremig, em va sorgir la oportunitat d’escriure d’altres llibres per editorials especialitzades en música i cinema, i senzillament, aquests van passar per davant. I com dius, he escrit llibres sobre els Beatles, els Rolling Stones i Nirvana, i també un parell sobre cinema, però sempre tenint al cap acabar algun dia la meva història del rock, perquè es podria dir que era el meu projecte més personal. I finalment, després de molts anys escrivint, i sobre tot reescrivint i polint, vaig decidir que era el moment.

​

Com vas triar els esdeveniments i artistes clau que apareixen al llibre?

M’he guiat per dos criteris bàsics: èxit i influència sobre altres artistes. Jo no sóc gaire elitista, i a mi no em molesta gens que un artista que m’agrada tingui èxit comercial. Penso que, sovint, els millors artistes són els que tenen més èxit comercial. No sempre, però molt sovint sí, em sembla que si tenen èxit principalment és perquè són bons.

Per això, el que he fet és basar-me en primer lloc en els temes i artistes que van aconseguir grans vendes de discos o números 1 en les llistes del Billboard americà o a les llistes angleses, que són les dues més importants. Per cert, el primer número 1 del Billboard va ser Bill Haley amb el seu Rock Around The Clock que dona títol al llibre, i que més o menys va inaugurar la era pop en la que encara ens trobem avui en dia. I després, si algun artista no ha tingut èxit, però sí molta influència posterior perquè amb el temps ha esdevingut un grup de culte, com serien per exemple els casos de The Velvet Underground, Joy Division o Pixies, doncs també els menciono, clar. Tot és opinable, però si m’hagués de quedar amb quatre artistes clau de la història del rock, jo diria que els quatre més importants, els que van ajuntar més èxit i més influència sobre altres artistes, van ser Elvis Presley, els Beatles, Michael Jackson i Nirvana, que van ser dominadors absoluts, cadascú del seu temps.

​

Quins criteris vas utilitzar per decidir quins gèneres i subgèneres del rock incloure en la teva anàlisi?

Els mateixos, èxit i influència. Jo diria que els subgèneres no van sorgir o no van estar gaire marcats fins la dècada dels 70, que no per casualitat és la dècada que no té un dominador tan clar. Abans, tot era més homogeni: als 50 hi havia el rock and roll original, que es va tornar una mica més pop i va començar a obrir-se a noves influències durant els anys 60... però als 70 tot es va diversificar i van sorgir el rock sinfònic, el glam rock, el hard rock i més endavant d’altres subgèneres com el punk o el new wave. He intentat ser objectiu i donar-li a cada subgènere la seva importància, però clar, com passa a la vida, sempre es fa inevitable parlar més del que t’agrada més i menys del que t’agrada menys.

​

Com ha evolucionat el rock 'n' roll des dels seus inicis fins a l'actualitat?

Doncs com ha pogut i com li han deixat. Des de ser considerada la música del dimoni en els seus inicis pel seu alt contingut sexual a la seva irrellevància actual hi han hagut moments àlgids, com durant els 60, 70 o els 90, i moments més baixos, com els 80 o l’època actual. Es podria dir que a finals dels 60 el rock es va convertir en la música culturalment dominant, on tothom estava pendent del que feien els grans noms, els Beatles, els Rolling Stones, tots els que van tocar en el festival de Woodstock, etc. El rock estava a tot arreu, guanyava Grammys i venia molts discos. Però precisament les grans vendes van cridar l’atenció de les grans empreses, que van començar a considerar el rock com una inversió més, i a dominar tant l’edició de discos com la organització de concerts. I amb això, tal i com explico en el llibre, el rock va començar a perdre la seva rebel·lia i autenticitats originals.

Després, a finals dels anys 70, com a resposta a aquest acomodament de la indústria, va sorgir el moviment punk, que en realitat va ser molt breu i no va tenir gaire continuïtat. Durant els anys 80 el que va dominar va ser el pop fet amb sintetitzadors, no hi havia gaire rock mainstream i el poc que es feia no era gaire interessant, a banda d’algunes excepcions. Fins que van aparèixer els Guns N’ Roses, que van portar una mica d’aire fresc al panorama rocker, i van retornar al rock a les vendes milionàries. I després va arribar l’escena alternativa de finals dels 80 i principis dels 90, que va sacsejar novament l’escena quan Nirvana, un grup totalment desconegut de Seattle, va desplaçar ni més ni menys que a Michael Jackson del número 1 de les llistes. En la meva opinió, el grunge va ser l’últim gran moviment del rock, perquè des de llavors, hi ha hagut algunes cosetes interessants, com la revifalla d’inicis dels 2000 amb Strokes, White Stripes, Arctic Monkeys i companyia, però res comparable al que va significar el grunge i l’anomenat rock alternatiu dels 90.

​

La música rock ha tingut un gran impacte cultural i social al llarg de la seva història, i també ha estat format per molts mites, per molta passió per exemple per músics morts, que ocupen una categoria especial a la història del rock.

Sí, la mort sempre ha estat molt present a la història del rock, i la conseqüent mitomania pels músics morts també, des dels accidents de Buddy Holly i d’Eddie Cochran als anys 50 fins a morts més recents com la d’Amy Winehouse o Taylor Hawkins, passant pel famós club dels 27 (Janis, Jim, Jimi) o l’assassinat de John Lennon. Tots eren molt bons, evidentment, però trobo que potser la seva mort ha elevat una mica massa el seu record per sobre del que caldria. Clar, el que passa és que, si et mors jove, no tens l’oportunitat d’espatllar la teva obra, que queda immaculada i acabada. En canvi, si sobrevius i has tingut una carrera musical llarga, de més de cinquanta anys, com ha passat amb el Bob Dylan, el Neil Young, els Stones o d’altres, inevitablement hauràs tingut moments més inspirats i d’altres que menys.

​

Quin paper han tingut les dones en la història del rock?

Desgraciadament, un paper secundari i poc rellevant, amb notables excepcions. La Janis Joplin i la Suzi Quatro van ser grans pioneres, i a mi m’agraden molt les Runaways, un grup totalment femení on va començar la Joan Jett, i que curiosament va tenir molt d’èxit al Japó. La situació va millorar una mica durant els anys 70 i 80, amb la Tina Turner i d’altres, i es podria dir que no es va normalitzar totalment fins a la dècada dels 90, on ja no cridava l’atenció que una dona liderés un grup, com succeïa  en els casos de Hole, No Doubt o Garbage. En realitat, es podria dir que el paper secundari de la dona a la història del rock ha estat un reflex del paper secundari que la dona sempre ha tingut al llarg de la història de la humanitat, ni més ni menys, i ha anat evolucionant d’acord amb l’evolució de la societat. Ara per sort el temps han canviat una mica, com deia el Bob Dylan, i de fet avui en dia les estrelles musicals més grans són dones: Beyoncé, Rihanna, Taylor Swift, Billie Eilish, Rosalía... El que passa és que de rock en tenen bastant poc, clar.

​

Com veus el futur del rock en el panorama musical actual?

De fet al darrer capítol, de manera inquietant però evident, parles dels últims anys del rock. Doncs sí, m’agradaria ser optimista, però la veritat és que no ho sóc gaire. Com et deia, el grunge va ser l’últim gran moviment, la dècada dels 2000 va ser la última on el rock encara mantenia certa popularitat, i des del 2010 trobo que no hi ha hagut gaire cosa destacable, al menys pel que fa a noms nous. Per aquest motiu, vaig decidir acabar el llibre aquest any. Tenim els noms de sempre, els que han sigut grans en el passat, però molts ja tenen una edat venerable, i per desgràcia ja no estaran gaire temps més entre nosaltres. És llei de vida, potser amb el temps el rock s’ha convertit en allò amb el que anava en contra en els seus inicis: en una música feta per i per a gent gran, i fins a cert punt, conservadora. Els que eren joves en el passat ja no ho són, i els joves d’ara en general ja no escolten rock, sinó altres músiques, com el reggaeton o el trap, que a mi no m’agraden especialment, però que també són respectables, és el que hi ha ara. I si vols escoltar coses innovadores, no escoltis rock, escolta el “Motomami” de la Rosalía, que és un disc molt trencador en molts aspectes.

​

Com creus que la tecnologia i les plataformes digitals han afectat la manera com es consumeix i es crea el rock avui dia?

Sembla evident que crear música, sigui rock o de qualsevol gènere, és més fàcil ara que fa unes quantes dècades, quan havies de passar per un estudi professional sí o sí. En canvi, avui, qualsevol pot gravar cançons amb una gran qualitat des de l’ordinador de casa seva. I si abans tenies només quatre o vuit pistes per dividir els instruments, ara tens infinites, i moltes més possibilitats. Però això no vol dir que la música d’ara sigui millor, perquè a vegades, la necessitat aguditza l’enginy, i tenir limitacions et fa ser més creatiu i fer millors coses.

Pel que fa al consum de música, les plataformes digitals han facilitat molt l’accés, ara pots escoltar la cançó que vulguis quan et vingui de gust, no necessites haver-la comprat abans. I això és d’agrair pels que hem crescut durant els 90, quan o tenies la cançó en CD o cassette o no l’escoltaves. Però per altra banda, la qualitat del so ha baixat molt. Ja des de que va aparèixer l’mp3, i ara amb Spotify, no diguem ja amb YouTube, la compressió és molt alta, la qualitat de so és bastant baixa, i es perden molts detalls, alguns instruments fins i tot. A la majoria de la gent això li és exactament igual, perquè només volen la música com un soroll de fons, i no paren atenció als detalls. Però aquells als que els importa la qualitat del so sempre poden seguir comprant música en CD o vinil, no està pas prohibit. O utilitzar d’altres sistemes d’alta qualitat encara més minoritaris.

​

Si haguessis de recomanar una sola cançó que representi l'essència del rock 'n' roll, quina seria?

No em facis això, com escollir només una amb totes les obres mestres que s’han fet al llarg de la historia del rock? Ja em va costar molt escollir-ne 57, una per cada any des del 1954 fins al 2010, a una llista que vaig fer a l’Spotify com a guia d’escolta del llibre, que es pot escoltar a https://open.spotify.com/playlist/5rRgnpUue9u6k0nkkK32N4.

Però va, et diré una que no vaig posar a la llista: “Rock & Roll”, no la de Led Zeppelin, sinó la de la Velvet Underground, escrita pel Lou Reed. No només pel títol, sinó pel ritme sincopat que té i pels seus sorprenents canvis d’acord. Una cançó tan bona que a vegades fa mal escoltar-la.  

​